PINTURA




Nightmare/The Waste Land/Paradise Lost
malson/terra eixorca/paradís perdut
pesadilla/tierra baldía/paraíso perdido
___________________________________________________________


Restauració estil s. XXIII d’un quadre
post-neo-impressionista
 titulat “Santa Creu d’Alaior: Reserva de la Biosfera”

Restoration 23rd century style of a
post-neo-impressionistic painting entitled/called
“Santa Creu d’Alaior: Reserva de la Biosfera”

Restauración estilo s. XXIII de una pintura
post-neo-impresionista titulado
“Santa Creu de Alayor: Reserva de la Biosfera”
______________________________

Autor: Joan Carles VINENT MERCADAL

Data: Febrer 2007


MalsonParadís perdut de John Milton, Terra Erma (Terra Eixorca) de Thomas Sterne Eliot.

El/Els títols diuen molt del quadre. Fins i tot aquell de llarg, que parla de restauració.

Restauració estil s.XXIII. La cara que hi ha al quadre té un malson. Somnia que és al segle vint-i-tres a Menorca, a Santa Creu, o simplement que es troba aquest quadre en algun lloc del món amb un paisatge d'un lloc. El quadre ha sofert desperfectes. La pintura cau i el restaurador comença a rascar, pinta damunt en vermell, però no aconsegueix millorar o restaurar el quadre a la antigua usanza. Em permetràs que empri paraules castellanes. Però per què? Entre d'altres coses, perquè al món on és ara (s.XXIII) ja no hi ha paisatges com els de la Menorca Reserva dela Biosfera. Ara ja no existeixen el blau ni el verd, ni el blanc...I què fa? Tampoc no sap que són els arbres, res. Pinta damunt el quadre allò que hi ha al seu present. Caps de fibló vermells, pluja àcida, sang, foc. Hi ha un foc que es un guiño  -un fer l’ullet- al mite de la caverna, pintat en quatre traçades simples però suficients. Al mateix temps el foc suggereix la idea que s'ha tornat enrere. La destrucció del planeta fa que no existeixi l'electricitat. Empren foc. El foc segueix una corba imaginària cap a l’esquerra que porta a la galta esquerra de la cara.....A la dreta quelcom vermell, potse runa persona amb els braços aixecats ens porta també al centre del quadre. Un centre amb una espècie de creu de sang, de patíbul, amb una soga i quelcom al terra agenollat...Lectura religiosa o no, cadascú veurà el que vulgui. La mare terra plora sang. El déu Emersonià (Emerson. Nordamèrica, Walt Whitman. La natura és Déu) plora sang i foc. Desesperació. El passat és fred, llunyà. El present és calent però ple de sang. El quadre ara mateix té tres estaques clavades (no surt a les fotos que t'enviaré). L'ull de la persona està fet a partir de les rascades sobre la tela....Al fons a la dreta es poden albirar o ataüllar unes cases amb la xemeneia. Tot és llunyà. És una boirina, un flashback d'allò passat.
El quadre, però, és també una crítica als pintors de paisatges, a l'art que no veu més que allò que és davant els ulls com una foto. Però al mateix temps crítica de la new age, els posts, els neos, ultras etc...imitació barata d'un quadre impressionista o vés a saber quin estil. I enlloc de tirar el quadre al femer o tatxar-lo o rompre'l , se'l restaura, excusa per rompre'l i fer-ne literatura del mateix...

 Josep Armengol: "Joan, hi ha un quadre d'en Modest Cuixart que em recorda aquest teu". Gràcies, Josep, pel comentari. Un pintor que desconeixia. Només la comparació m'afalaga.





No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Tu opinión es importante; gracias por participar.