ENSAYO/ASSAIG/ESSAY





Prodesse et delectare:
Carta a nen Bep Guàrdia
sobre la funció docent






Todos los dragones de nuestra vida son quizás princesas que esperan de nosotros vernos bellos y animosos. Todas las cosas aterradoras no son quizá más que cosas sin socorro que esperan que nosotros las socorramos.   
                                                 R. M. Rilke, Cartas a un joven poeta.


Revista S'Ull de Sol, 1998

Alaior, primera setmana de gener de 2007

Benvolgut Guàrdia:
  Abans de res, m’agradaria disculpar-me per no haver-te escrit des de fa bastant temps. Però no t’he oblidat. És més, l’any 1998 vaig publicar una petita defensa entorn de sa teva persona que, arrel d’unes jornades entorn sa teva figura, vaig veure insultada en certa manera per un suposat catedràtic de tres al cuarto que es vanagloriava més des seu títol –merescut o no -, des suposat mèrit oficial o oficialista que des propi fet de fer una conferència sobre tu sense caure en sa autocomplaença. Ja hauràs llegit sa soflama que vaig escriure en calent. Però resulta que han passat quasi dos lustres i encara pens molt d’allò que deia a sa revista localista des nostre poble.
Però bé, només era un petit homenatge a tu, ja que torn a anar a classes a s’institut que duu es teu nom. D’allò escrit m’interessa ara mateix allò que crec que no ha de ser un docent o professor: un funcionari amb ses tradicionals connotacions negatives que implica; és  a dir, una feina mecànica i rutinària, tancada a sa improvisació creativa, o creació no tan improvisada. Tu ja deies temps fa que sa millor edat per ser professor, tot i que es vint-i-cinc anys ja estava bé, són es trenta anys. Una idea que es podria debatre, supòs que depèn de sa persona, des seu grau de maduresa intel·lectual i afectiva i emocional. Si més no, ara em trob amb trenta anys per circumstàncies que no vénen a compte ara mateix, i amb es desig de poder decidir què fer amb es meu futur professional. Tenc bastant clar que no vull una feina avorrida, rutinària, repetitiva, monòtona...i en es temps que estic cursant per obtenir es Certificat d’Aptitud Pedagògica –ja saps que per desgràcia i a falta de millors solucions hem de passar com expressa molt bé s’expressió castellana por el aro des títols, diplomes i família similar- he descobert que, si un vol, sa funció docent no té res a veure amb es repic de ses gotes de pluja o campanades per anar a missa d’antany. Per una banda, tenim ets adolescents d’avui dia que per ells mateixos ja són tot un eixam massa vegades difícil de controlar; amb açò ja ha acabat s’avorriment. Per una altra banda, sí que existeix es perill de caure en sa monotonia d’un tarannà, una manera de fer a s’hora d’impartir classes que encara segueix sa inèrcia d’uns temps que haurien de ser cosa des passat, però desgraciadament presents as segle XXI. Si alcessis es cap ten faries creus. Vaig llegir assedegat de conèixer-te millor sa tesi doctoral que es va publicar l’any 1997 sobre tu en commemoració de s’any cultural  escrita per en A. Petrus Rotger sobre sa teva personalitat i doctrina pedagògica, i encara va ser millor poder tastar ses teves paraules a L’illa de Menorca i altres articles que va editar na Fina Salord. Sa veritat que hi ha coses molt interessants que mai no m’hauria pensat de tu, que no eres per mi més que aquell homo tan important que donava nom as meu institut i de qui no sabia absolutament res. D’altres idees no hi estava tan d’acord, però no eren més que producte de s’època que et va tocar viure. Però com que se suposa que he d’emprar ses meves pròpies idees sobre el que he llegit, sentit, vist i escoltat no em dedicaré a seguir allò que tu deies, sinó aquelles idees que trob més plausibles avui per avui, moltes tu ja les esmentaves i em sent avergonyit que no et fessin cas... Sa labor des filòlegs és sa de ressuscitar ets morts. Ja ho han fet, i jo només en faig un petit record més de tu. Pensa que fins d’aquí a quasi cent anys és possible que no rebis gaires homenatges més. Bé, et diré allò que pens no hauria de ser un professor i allò que sí, etc. Per començar, ens agradi o no, hem de seguir una sèrie de normes que vénen de s’administració – no saps ses vegades que ens han canviat ses lleis orgàniques! I tantes vegades han estat canvis més aviat edulcorats. Sa base és sa LOGSE, ses posteriors tenen canvis més d’índole de gestió...Ens interessa ara sa qüestió de sa feina que, si finalment em decideixo, exercitaré durant bona part de sa meva vida sempre i quan em demostri a mi mateix que som capaç de ser un professor notablement qualificat i no perd sa il·lusió i motivació per allò que intentaré transmetre as meu alumnat. Sense sa meva motivació difícilment seré capaç d’imbuir-la a ses futures generacions, per tant, sa meva tasca serà terra erma com deia en T. S. Eliot. Abans d’acabar sa carrera desaccelerada especialitzada en anglès, i també just acabar-la, no tenia cap ganes de dedicar-mi a açò de s’ensenyament. Una oferta laboral a una acadèmia d’idiomes em va fer tirar-me a s’avenc o bassa de Sant Pere, as safareig. Sa sort que as darrer moment vaig dir que no m’interessava per motius essencialment econòmics...pero eso es harina de otro costal [crec que no és dolent emprar qualsevol llengua, hi ha expressions que es poden traduir, però que perden tota sa càrrega original]. Per tant, em vaig decidir a fer es curs per obtenir es CAP. Sense es cap no vas enlloc em va dir un antic professor emprant un joc de paraules ben adient. Tu solies dir que més val escriure poc i bé que no pas emprar massa palla, però jo crec que depèn d’allò sobre què vulguis escriure i com ho escriguis, i s’estil que empris. Però és cert que escric molt i dic poc. Et diré resumidament unes quantes característiques que hauríem de convertir en intrínseques a tot docent que es precii de ser-ho (ja sé que no diré gaire coses noves o ni una): primer, sebre molt i més d’aquella assignatura, matèria o àrea sobre sa que hagi d’ensenyar i, dit açò, ser conscient que mai no s’acaba sa tasca d’aprenentatge del propi professor. S’ha d’intentar aprendre més sempre, sigui amb sa pròpia tasca docent, sigui amb intentar millorar i ampliar i reciclar es coneixements millor o pitjor païts durant una llicenciatura i posteriors processos d’oposició, etc. I en aquest sentit, no pensar-se mai que ho sabem tot; pensar açò no és més que fruit de sa ignorància. I ara me n’he enrecordat d’una frase teva molt il·lustrativa as respecte: “Un sabio imbécil es mucho más imbécil que un ignorante imbécil”. Segon (s’ordre pot ser es que es prefereixi, no crec que una característica des professor estigui damunt ses altres, sinó que hi hauria d’haver un equilibri i interrelació entre totes elles): tenir molt clar que es docent és també tutor i, per tant, formador, educador de s’alumnat, de ses persones. No és ja una qüestió conceptual sinó també procedimental i actitudinal, sobretot a sa ESO dins de s’ensenyament secundari, és qüestió no només de donar coneixement d’un idioma en es meu cas, sinó de tenir en compte temes de caràcter transversal, etc. Si vinguessis a classe ja sabries de què xerr. Ja t’enviaré ets apunts. I per tant, si hem de formar a persones en tot es sentit que suposa s’expressió, també hem de ser un poc-bastant psicòlegs i psicopedagogs, especialment amb es adolescents. Quin és es problema? Que s’Estat fa lleis però després no aporta tots es recursos necessaris per poder-les implantar de manera eficaç. Es CAP crec que és útil per donar unes pautes a seguir, encara que siguin de caire teòric, però no és prou pràctic. Quan estudiem Atenció a la Diversitat esper que algunes s’aquestes llacunes s’esmenin. Ja saps, estimat Bep, que jo som una mica antisistema també, però és evident que si es vol fer feina coherent i amb cohesió en equip no queda altre remei que seguir unes normes i conèixer-les evidentment. Es problema una vegada més és que sa realitat no és sa que a vegades es predica a sa teoria. Ses estimades inèrcies...Tercer, per assolir tot allò anteriorment escrit és imprescindible tenir certes aptituds que diuen que s’aprenen - esper que sí-, però que crec que no sempre i que s’han de tenir ja dins sa personalitat de cadascú. Tenir don de gentes, ser un bon comunicador, tenir recursos no només intel·lectuals i procedimentals, sinó emocionals. Sa intel·ligència emocional es cultiva poc o s’ensenya poc a cultivar-la quan hauria de ser un pilar indispensable tant per as docent com per s’alumnat. Psicologia...jo també volia estudiar psicologia i resulta que sa labor des professor també comprèn de manera importantíssima aquest aspecte. Amb una bona autoestima, amb un saber estar i fer es pot aconseguir comunicar, comunicar és aconseguir sa implicació emocional dets oients; si podem arribar a emocionar (que no és necessàriament fer riure o plorar), és molt probable que arribem a motivar, i açò a la vegada ens motivarà a noltros. Tot açò sona molt polit damunt es paper, però és es màstil [vull emprar es castellanisme] sense es qual serà molt difícil sinó impossible arribar a bon port. Quart: un altre aspecte sobre es qual es pot fer rodar tot s’engranatge és un pes quals, a més de sa psicologia i es coneixements conceptuals, més m’interessa intentar donar classes –ja que si haguéssim de parlar de vocacions, sa meva crec que és sa de creador artístic: escriptor, pintor, escultor, principalment, comunicador artístic en darrer terme - : sa possibilitat que ens fa diferents uns dets altres, ni millors ni pitjors, però diferents amb allò d’enriquiment dins sa diversitat dins tots es camps de sa vida: sa creativitat. Una creativitat supeditada a unes normes i manera conjunta de fer, tenint en compte s’equip, però amb sa possibilitat de fer art dins ses aules – sa didàctica és un art -. Uns docents seran més seriosos, d’altres no deixaran sa seriositat de sa responsabilitat que implica ser un educador (som es metges de s’intel.lecte, els professors d’educació intel.lectual amb tot allò que implica intel.lecte versus físic), però tindran un tarannà més “ajugassat”; però una manera de fer no necessàriament ha d’excloure una altra que aparentment res té a veure. S’objectiu últim si s’assoleix dins d’unes pautes i normes adients és es que ens ha d’empènyer a actuar. I en aquest sentit, si tenim present totes ses dificultats afegides as món de s’ensenyament avui dia, hauria de suposar-nos un repte i no una retirada abans de temps. Ses pors, es dragons de sa cita de Rilke són sa pitjor consellera. Hem de respectar aquesta professió, que per mi no ha perdut ni un pel de melicotó, de préssec quant a prestigi. Però respectar no ha de ser sinònim d’estruç. Es cap l’hem de tenir ben alt, ses idees clares, tenir paciència que juntament amb s’experiència es convertiran en sa mare de sa ciència educativa, una ciència ni pura ni exacta i, per tant, més engrescadora per sa seva incertesa i potser ambigüitat. Ses receptes sorgiran a partir de s’experimentació, tot i que tenir en compte ses altres experiències, si aquestes es divulguessin i es compartissin més, sempre ens ajudarien a no començar de zero. En aquest sentit, t’anim, pacient guardià del més enllà [si em permets sa ironia] a que, si no l’has llegit ja, fer una ullada as llibre que as seu moment fa suposar polèmica donada l’autòpsia en canal narrada com a crònica de Toni Pla: Petita Crònica d’un professor a secundària, un des llibres que potser per s’interès de saber més sobre es tema i per sa bona tinta a sa que tu fas referència as teus escrits, em fa desvetllar fins que no el vaig acabar de llegir d’un cop. Bep, Bep, mira que estic d’acord amb tu quan deies que es català de Menorca és més melòdic que es normatiu i literari pes que tu somniaves, però m’ha costat; no he estat capaç de no mesclar un amb s’altre, però sí que he procurat mantenir s’article salat. Sa sort des processadors de textos que tu no has arribat a conèixer... I que sepis [sàpigues] que com tu, jo també vaig viure immers en s’esplèndida natura menorquina, a un lloc que formava antigament part des lloc on tu solies anar a passejar i cavil·lar, allà as terme de Lô. Quedarà entre tu i jo, es xafarders que llegeixin sa tesi doctoral den Petrus, he dit. Ah, i tota aquesta epístola no és un acte de pedanteria, o no ho vol ser, sinó unes reflexions que volia compartir amb tu, i saps més que ningú que compartir idees, pensaments i llibres uns amb es altres és enriquidor, i a en Menéndez-Pelayo que lo zurzan, que hauria d’investigar si xerrava català a sa intimitat o no ara, però sa vessa me fot. Per cert, in vino veritas, com dius a sa teva “Psicologia empírica d’un fumador”, però et dic amb sa mà a sa intel·ligència emocional que quan escric no em fan falta gotes de sang de Crist amb ses que s’engaten es capellans sense compartir-les amb es feligresos fent sopes d’hòstia i moscatell. Jo ja visc en estat d’embriaguesa quan em pos a escriure. Et dic que quan ho torn a llegir no sé si ho he escrit jo o què, no perquè estigui ben escrit, sinó perquè de català no en sé gaire. Pensa que sempre en tindré temps d’aprendre, mentre que s’anglès només pes fet de no haver-lo paït des de petit, crec que mai no en sabré prou. Si jo sé que mai no en sabré, com puc ser tan desvergonyit com per intentar ensenyar-lo a un eixam d’adolescents que normalment l’odïen com ho fan amb ses matemàtiques? Es repte és es que en darrera instància m’envalenteix. Sempre hi som a temps a amagar sa cua entre ses cames. I que quedi clar que de por [què és es respecte sinó un eufemisme per rallar de por] en tenc, però no som s’únic. Mal de muchos, consuelo de tontos diu un refrany castellà. Per això et dic que de refranys poc interès tenc, perquè te’n trobaràs un per cada situació antagònica. Açò sí, jo sempre mescl ous amb caragols i és sa manera que sa romana sempre en tregui més. Fins un altre dia o any, senyor Josep Miquel Guàrdia, i disculpi l’atreviment de parlar-li de tu. Avui dia no és sinònim [o un “servidor” de sa ploma no el considera així] de lack of respect (falta de respecte) per fer un exercici de pedanteria innecessària d’inèrcia Dragoniana. Des del respecte i l’admiració prudent el saludo a Gener de 2007. D.E.P.

Joan Carles Vinent Mercadal


PS/PD [un post scriptum ambigu, potser; irònic?]: No trobes, senyor Bagur, i tu ho entendràs més que ningú pes fet que ets idiomes no eren una cosa que tu no dominessis tot i sa teva defensa que fas des català, que enlloc de sa discriminació mútua entre llengües hauríem de ser més tolerants i menys puristes o puritans? Es català és preciós, es dialecte menorquí xerrat encara més [fent exercici egòlatra], però ja que tenim es castellà que ens enriqueix dins sa diversitat cultural, per què l’hem d’empènyer a un racó, o a l'inrevés? Visca sa convivència lingüística… i et diré més...ses llengües evolucionen i hi ha paraules que encara que venguin des castellà ja són ben catalanes –açò que anomenem castellanismes -. Quant més mestissatge hi hagi millor; no és qüestió de renegar ni perdre paraules autòctones, però de ser més permeables, perquè s’ús no sempre és un abús i jo diré tota sa vida atún, abuela a s’àvia materna i màstil, es pal de sa vela l’aguant jo aquí i ara, conscient que ara ja formaré part de sa llista negra dets herètics [fins i tot em posaran una etiqueta de fatxa, quan tenc molt més d’esquerres que altra cosa, encara que mai no he votat ni pens fer-ho per, entre d’altres raons, poder criticar i autocriticar-me sense prendre part d’aquelles coses que deia a S’Ull de Sol i perque el senyor Aranguren em va convèncer també]. No vull mort de res, sinó convivència. Es castellà bé podria adoptar catalanismes i es català castellanismes, perquè ens agradi o no, no vivim una llengua morta sinó una que muda, els hi agradi o no a ses eminències que ens diuen LO que és correcte o no. I si no que venguin ets inspectors a ses juntes d’avaluació i veurem si es suposats artesans de sa llengua la tractem i parlem com es suposa que s’hauria de fer. No siguem tan hipòcrites, o parlem tots a totes ses àrees de s’ensenyament de manera impecable un català que només existeix as paper escrit o no ens facem creus. Un altre dia seguirem amb s’intent de moure arenes d’aquelles que es mouen i engoleixen herètics. Però t’ho dic a tu ara que ningú mos escolta, ja que a s’hora de fer sa memòria final des CAP m’hauré de mossegar sa llengu si vull aconseguir un títol més per poder moure ments adolescents que es mass media s’encarreguen d’apaivagar com feia as seu temps una secta que anava a sa guerra en nom des monoteisme més descarnat. Gràcies per sa teva paciència. Colca cosa havia de sortir des seminari de Tractament de Llengües pes que també hem de passar.







______________________________________________







Pride and prejudice:


La atención educativa a la diversidad”

_____________________________________-

Joan C. Vinent Mercadal


Homenaje a Jane Austen en su 200 aniverario de la publicación de su inmortal novela.
[1813-2013]




 



La diversidad. Tema recurrente y de actualidad que corta como una esmeriladora de diamantes en bruto o de sangre cinéfila. Uno otea el horizonte del periódico con más solera de Menorca y se encuentra el tema mezclado en sopa política. Leemos artículos sobre la diversidad desde la intolerancia política con diferencias entre estado y país. ¿Cómo pretender escribir sobre la tolerancia si se escribe desde la intolerancia en la convivencia? Cuestiones de rencor histórico y de falta de normalización que dejaremos en el tintero. No es el caso de este excelente artículo con apenas dos años de antigüedad. El señor Cabada nos deleita con un canto a la eutopía desde una visión pseudo-utópica de la realidad soñada. La escuela inclusiva no es tema nuevo para un iletrado desletrado de moral bífida. La motivación y ansiedad cognoscitiva de la inocencia perdida me llevó al ayuntamiento de Ihalor a un monólogo, que no xerrada, protagonizada por una visceral y apasionada locutora con verborrea o incontinencia verbal que dejó en el silencio casi absoluto a los aspirantes a docente y a los docentes que aguantan telarañas y que no se atreven a pronunciarse. ¿A qué se tiene miedo a estas alturas?
Cabada nos habla de profundización, cambios, nuevas alternativas, perogrulladas sobre la distinción de los individuos (perogrulladas necesarias, ya que parece que no sabemos o que necesitamos que nos digan que no somos clones; el estado nos trata y nos quiere educar como clones), planteamientos confusos o contrarios, planteamientos integradores y segregadores, contexto educativo, división, exclusión, profesores, profesores, profesores, profuncionarios diría yo con todo el sentido despectivo e introspectivo del nuevo vocablo. ANEEs, definición incorrecta o desintegradora; ¿acaso los alumnos mejor dotados y sin ACIs no son especiales dentro de su diferencia a la alza? “Tolerar”, “diluir”, “normalización”. Sociedad no involucrada en la educación. Beneficios de la integración. Concepto de educación basado en el niño. Estrategias. Profesores exploradores de un continente por descubrir: nuevo mundo de desarrollo práctico. Perspectiva social: ser reconocido como igual dentro de la diferencia: enseñanzas que vienen del gnosticismo pre-cristiano. Discriminación y antónimo. Lucha de dualidades recíprocamente bilaterales. Humanitarismo renacentista del buen sentir sin buen hacer. Apropiado o inapropiado. Compromiso de los profesores: orgullo y prejuicio en el que nos detendremos más adelante. Desoportunidades del sistema educativo. Compromiso sin investigación y trabajo en equipo y análisis del contexto y cultura de centro y entorno social son incompatibles. Y sin el diálogo entre dirección y la procrastination propia del chiste que evidencia la falta de cohesión cultural o a lo mejor la riqueza cultural en la diferenciación de un español, un alemán y un chino -por poner tres mentalidades bien diferenciadas -, sobre quién tira un gargajo más lejos y cuando llega el español no se ve de lo lejos que ha llegado, o de lo cerca que ha quedado el esputo al tener que lavarse el babero para esconder la mínima distancia alcanzada….muy lejos no llegará la educación renovada en nuestro país.
Nacimiento de la educación especial, Victoria de los vítores universitarios que buscan definir lo indefinible, un término abstracto: la inteligencia que se olvida de la parte emotiva y emocional. Inteligencia que esplitea, segrega, cercena y etiqueta y clasifica, al igual que los llamados en lenguaje light pruebas o controles, exámenes en definitiva sobre áreas o materias, asignaturas: material, temática asignada a los alumn@s. Inteligencia inconmensurable por indefinible.
Capacidades, capacitación agrícola, cultural, capacitación docente examinada por buenos profesores con metodologías de antaño o destaño, ya que se siguen usando. La experiencia es un grado, pero no ha lugar sin la restauración del cuadro que no se sabe restaurar porque no se sabe hacer de otra manera. Anclas que olvidan los andamios de la educación tutorial. Autonegación de la cambiante sociedad que evoluciona al mismo ritmo que el lingüístico. Referencia a Marga Bennassar que inteligentemente hace lo que todo docente de la 21st century debería hacer: conocer a Joans, Peres i ases i pura sangres. Conocer, conocer, con-o-fallecer. El Albatros del Viejo Marinero de Wordsworth y Coleridge no se entiende con el AVE Phoenix que corre pero que no alcanza la meta porque no se detiene en saborear el camino del que hablaba Unamuno cuando hablaba de literatura. Lo mismo con la enseñanza. Correcaminos, párate a hablar con el coyote y le conocerás. Y podrás enseñarle el sendero o senderos que se bifurcan como Borges escribía. Alcanza el Aleph de la enseñanza. Conoce, párate a escuchar. Escucha al alumno, a la persona que te reclama a gritos. Baja, profesor de la torre de IVORI y pide perdón si le levantas la voz más de lo debido en un humano momento de pasajera ira con uvas de Steinbeck. No desvarío. Uso parábolas para hablar de lo que habla Cabada y dar mi opinión entre líneas de aire pedigüeño y pedantesco. Juego de palabras y reflexión, emoción del lector por efecto sorpresa. Paraliteratura para vencer aburridos ensayos que ensayan homogeneidad y vacuidad indiscretamente subyugada a la administración repleta de administrativos infuncionales. Sátira griega y latina.
Zona de desarrollo próximo. Profesor, profesa tu religión y ayuda al lejano alumno a aproximarse a la aventura del saber, saber vivir, conocer, interactuar, saber valorar al de al lado. Estoy resumiendo desde la bebida del estomacal que reelabora las ideas. Uso de estrategias inductivas, metodología inductiva denostada y calificada por las anclas oxidadas como de material o actividad de refuerzo. Tú que vales como docente hazte un repaso de Aladín para abrillantar y pulir la silicona que no tenía antimoho. Mito de la caverna. Enciende el fuego que te lleve a la eutopía de la utopía a convertir en distópica. Motívate y motiva para automotivarte, pezcado pescado en el pecado de la indolencia fruto del aburrimiento y los sofás demasiado blandos. Estira la espalda, practica yoga y el método Pilates y no te laves las manos con agua destilada. Demuestra tu afecto a tus alumnos, demuéstrales que los/les regañas no como padre/madre sino como amante de mentes que gobernarán la eutopía a través de la filantropía. Atrévete a analizar a tus discípulos, a exprimir el pomelo para obtener un sabor agridulce y color de rosa, que s’amor s’hi posa. Infiere, traduce mis palabras, no te regaño, te admiro y te regaño desde la inexperiencia. No te amilanes, no tires la toalla. Tienes una centuria de discípulos. Sé diverso en tu metodología. Haz que piensen, que aprendan a ser autónomos guiándolos. En la nueva universidad al estilo CE los alumnos se sentirán perdidos si no lo haces. Hazles concienciarse de la necesidad de ser aptos socialmente. Complejidad aparentemente inextricable. Usa el cerebro, input, retrieve…apela a los sentimientos, involucra a la familia. Haz que la materia gris sea líquidamente fluida, que no se anquilose y se convierta en plomo. No enfríes el corazón con el frío plomo…usa mercurio que se separa y se une en la diversidad clónicamente unificadora y tolerante. Tu aula es mercurio. Atiende cada bola y únelas, aunque sea difícil. No es necesaria una escuela inclusiva imposible en un microsistema educativo de 900 personas. Interactúa y haz que interactúen, que haya un feedback que mueva conciencias. Dales las armas que les hagan ver la necesidad de saber idiomas para que la diversidad cultural en el exterior y en el interior (inmigración) sea fuente de riqueza, sea oro intangente e intangible pero pesado dentro de su cordial justicia que se pesa con una pluma en el Antiguo Egipto.
Rehuye la estandarización, reflexiona sobre tu quehacer diario. Eres el médico espiritual y competencial del individuo. No separes, porque tendrás que volver a separar, y las bolas de mercurio no serán capaces de medir la temperatura que consiga aprobados. Fomenta la empatía, lo positivo de lo diverso. No es tan difícil, no te escudes en la falta de recursos. Conciénciate de una vez que no estás aquí para ganar un sueldo. No te tires del pelo al creer que los padres deben educar. Esos padres son fruto de una mala educación. No todos. Pero eso está ahí. Sé consciente de ello.
Colabora con tus congéneres, sé crítico, autocrítico. Mejora continua. Intenta seguir los pilares de la norma ISO en tus aulas. Hazte una auditoría interna sobre tu labor como profesor. Te lo digo a ti, estudiante de CAP, a ti, profesor mítico. Reflexiona y actúa, actúa, henribergsonea, deweynea. Te conocerán por tus actos, no por tus meras palabras. Haz una tortilla española o una paella harmónica para que el sonido de la armonía toque notas de antiblues, de un final de tristeza por la pérdida de tu vocación. Levanta la vox populus i refuta la falacia ad populum. Ejecuta tu retentiva visual para fomentar la retentiva sensorial. Haz filosofía, no me seas Emil Cioran, y pierde ese pesimismo arraigado. ¿Para qué escuchar a un loco? Recuerda a Pascal cuanto a qué dice sobre locura y a Erasmo y sus elogios. Desaprende, acaba con la niebla, piensa en Einstein: el tiempo es relativo. Sistematiza tu trabajo consciente de que debes ser flexible. Crea, no te acomodes en el libro de texto. Dialoga y retoma las negociaciones en tu departamento. No esperes al inspector, investígate a ti mismo. No me vengas con la moral heterónoma a estas alturas del cuadro del Bosco. Pon orden. Sé fiel a ti mismo desde el autoconvencimiento de que puedes crear un lugar mejor, un buen lugar, una eutopía. Las utopías son necesarias para el cambio.
Gracias aCabada la reflexión heterodoxa sobre la AD (Annus Domini) 2007 AD (d.C.).
A doble espacio para digerir mejor la densidad del relato…
Deja tu orgullo y tus prejuicios janeaustenianos y sé valiente, atrévete a cambiar. Acaba con tu Tartufo y juega a ser John Dewey y descubre tus américas desde la búsqueda de tu kavafiana ítaca-menorca. Cerca la teva Alícia, la teva aletheia, la teva veritat.


praedones in praedium o de La herencia de Keireddin






____________________________________________________





¿qué opinas?


___________________________________
 

'Listening to repeating is always irritating'.
GERTRUDE STEIN


'Memory is always repetition, being and living never repetition'.
David Minter (On writing about William Faulkner and Gertrude Stein)


Cualquier redundancia en este texto es intencionada y consciente (Nauj Solrac)


__________________________________________________








                Para poder opinar sobre la representación de una obra teatral, a mi entender, tendríamos que tener en cuenta que debiera opinarse sobre la representación de la obra en sí misma, no sobre la obra. La obra escrita por un determinado dramaturgo debe tener consistencia en sí misma, formar un ente compacto al margen de representaciones, es decir, escenificaciones. La representación de una obra no es más que el resultado de la lectura de la misma por un individuo -tal es el caso del director y su inherente visión- y es muy poco probable, si no imposible que otro receptor al leer la obra la descodifique y vuelva a codificar de acuerdo a su yo subjetivo y, por tanto, esa nueva y diferente lectura indefectiblemente será distinta a la de otro lector, y así, indefinida e infinitamente. Dicho en otras palabras e ideas de cosecha ajena pero ya propias, cada lector es autor de esa obra escrita previamente por el autor primigenio, reelabora la obra a través de esa descodificación ya mentada.
           A parte de lo hasta aquí lucubrado, añadir que para opinar con una mínima rigurosidad sobre una representación -y darle esa siempre odiosa calificación de aprobado o suspenso con sus respectivos puntos extremos, y darles una polaridad con una gradación de "muy" positivo a "muy" negativo, es menester, en mi opinión, no sólo estar en posesión de experiencia suficiente como "simple" espectador (un conocimiento de las técnicas e historia del teatro son siempre recomendables), sino que es claramente preferible tener la posibilidad de comparar, de cotejar, de parangonar esa representación más o menos plausible (si es que es o la consideramos plausible) con otras representaciones, escenificaciones, performances, lecturas llevadas al escenario de la misma obra, de una determinada obra, o play.
                 En cualquiera de los casos, una opinión genérica es "impepinablemente" subjetiva y relativa, lo que no implica incorrección, siempre que se justifique lo más objetiva y razonadamente que podamos.
                La opinión sobre la representación de una obra teatral es el intento de definir un concepto abstracto y complejo, resultante de ese cúmulo de sensaciones conscientes o inconscientes absorbidas o surgidas del acto receptivo: ser espectador; es el intento de definir lo indefinible. ¿El resultado? Lo exteriorizamos con un "me ha gustado", "no me ha gustado", "bueno...", etc.


LECTOR:
                    Relativiza todo, hasta lo que acabas de leer, incluso tu opinión sobre esta perorata o soflama, o como quieras llamarlo/a. ¿EXISTE ACASO LO ABSOLUTO?
                    
                                              Salamanca, 4 de diciembre de 1997
                                               Nauj Solrac Tneniv Ladacrem


- ¿Qué te ha parecido?*
- Bueno...no sé...
- ¿Te ha gustado?
- Mmm...bastante.
                             ¿Bastante? = Suficiente, suficientemente, lo suficiente, ni mucho ni poco. (Cfr. definición explicativa de José López de la Huerta, Sinónimos castellanos (1830)).
                                 No son palabras mías, pero las ratifico: "Un concepto abstracto no se puede definir". Bastante: dentro de su indeterminación. tiene un significado inconcreto, diferente para cada sujeto, para cada persona.
- Intentemos hablar con propiedad. Contextualicemos (aunque el término no esté en el DRAE). Innovemos.
PD.: Mi agradecimiento a aquellos profesores que me han abierto la conciencia de la importancia del cultivo del espíritu crítico. Todavía quedan algunos...
___________________________
* La representación de Fausto de Goethe en Madrid en el Teatro La Abadía (XII-1997).








No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Tu opinión es importante; gracias por participar.