EDUCACIÓ





Prodesse et delectare:
Carta a nen Bep Guàrdia
sobre la funció docent


Revista S'Ull de Sol, febrer 1998.





Todos los dragones de nuestra vida son quizás princesas que esperan de nosotros vernos bellos y animosos. Todas las cosas aterradoras no son quizá más que cosas sin socorro que esperan que nosotros las socorramos.   
                                         R. M. Rilke, Cartas a un joven poeta.




Alaior, primera setmana de gener de 2007

Benvolgut Guàrdia:
  Abans de res, m’agradaria disculpar-me per no haver-te escrit des de fa bastant temps. Però no t’he oblidat. És més, l’any 1998 vaig publicar una petita defensa entorn de sa teva persona que, arrel d’unes jornades entorn sa teva figura, vaig veure insultada en certa manera per un suposat catedràtic de tres al cuarto que es vanagloriava més des seu títol –merescut o no -, des suposat mèrit oficial o oficialista que des propi fet de fer una conferència sobre tu sense caure en sa autocomplaença. Ja hauràs llegit sa soflama que vaig escriure en calent. Però resulta que han passat quasi dos lustres i encara pens molt d’allò que deia a sa revista localista des nostre poble.
Però bé, només era un petit homenatge a tu, ja que torn a anar a classes a s’institut que duu es teu nom. D’allò escrit m’interessa ara mateix allò que crec que no ha de ser un docent o professor: un funcionari amb ses tradicionals connotacions negatives que implica; és  a dir, una feina mecànica i rutinària, tancada a sa improvisació creativa, o creació no tan improvisada. Tu ja deies temps fa que sa millor edat per ser professor, tot i que es vint-i-cinc anys ja estava bé, són es trenta anys. Una idea que es podria debatre, supòs que depèn de sa persona, des seu grau de maduresa intel·lectual i afectiva i emocional. Si més no, ara em trob amb trenta anys per circumstàncies que no vénen a compte ara mateix, i amb es desig de poder decidir què fer amb es meu futur professional. Tenc bastant clar que no vull una feina avorrida, rutinària, repetitiva, monòtona...i en es temps que estic cursant per obtenir es Certificat d’Aptitud Pedagògica –ja saps que per desgràcia i a falta de millors solucions hem de passar com expressa molt bé s’expressió castellana por el aro des títols, diplomes i família similar- he descobert que, si un vol, sa funció docent no té res a veure amb es repic de ses gotes de pluja o campanades per anar a missa d’antany. Per una banda, tenim ets adolescents d’avui dia que per ells mateixos ja són tot un eixam massa vegades difícil de controlar; amb açò ja ha acabat s’avorriment. Per una altra banda, sí que existeix es perill de caure en sa monotonia d’un tarannà, una manera de fer a s’hora d’impartir classes que encara segueix sa inèrcia d’uns temps que haurien de ser cosa des passat, però desgraciadament presents as segle XXI. Si alcessis es cap ten faries creus. Vaig llegir assedegat de conèixer-te millor sa tesi doctoral que es va publicar l’any 1997 sobre tu en commemoració de s’any cultural  escrita per en A. Petrus Rotger sobre sa teva personalitat i doctrina pedagògica, i encara va ser millor poder tastar ses teves paraules a L’illa de Menorca i altres articles que va editar na Fina Salord. Sa veritat que hi ha coses molt interessants que mai no m’hauria pensat de tu, que no eres per mi més que aquell homo tan important que donava nom as meu institut i de qui no sabia absolutament res. D’altres idees no hi estava tan d’acord, però no eren més que producte de s’època que et va tocar viure. Però com que se suposa que he d’emprar ses meves pròpies idees sobre el que he llegit, sentit, vist i escoltat no em dedicaré a seguir allò que tu deies, sinó aquelles idees que trob més plausibles avui per avui, moltes tu ja les esmentaves i em sent avergonyit que no et fessin cas... Sa labor des filòlegs és sa de ressuscitar ets morts. Ja ho han fet, i jo només en faig un petit record més de tu. Pensa que fins d’aquí a quasi cent anys és possible que no rebis gaires homenatges més. Bé, et diré allò que pens no hauria de ser un professor i allò que sí, etc. Per començar, ens agradi o no, hem de seguir una sèrie de normes que vénen de s’administració – no saps ses vegades que ens han canviat ses lleis orgàniques! I tantes vegades han estat canvis més aviat edulcorats. Sa base és sa LOGSE, ses posteriors tenen canvis més d’índole de gestió...Ens interessa ara sa qüestió de sa feina que, si finalment em decideixo, exercitaré durant bona part de sa meva vida sempre i quan em demostri a mi mateix que som capaç de ser un professor notablement qualificat i no perd sa il·lusió i motivació per allò que intentaré transmetre as meu alumnat. Sense sa meva motivació difícilment seré capaç d’imbuir-la a ses futures generacions, per tant, sa meva tasca serà terra erma com deia en T. S. Eliot. Abans d’acabar sa carrera desaccelerada especialitzada en anglès, i també just acabar-la, no tenia cap ganes de dedicar-mi a açò de s’ensenyament. Una oferta laboral a una acadèmia d’idiomes em va fer tirar-me a s’avenc o bassa de Sant Pere, as safareig. Sa sort que as darrer moment vaig dir que no m’interessava per motius essencialment econòmics...pero eso es harina de otro costal [crec que no és dolent emprar qualsevol llengua, hi ha expressions que es poden traduir, però que perden tota sa càrrega original]. Per tant, em vaig decidir a fer es curs per obtenir es CAP. Sense es cap no vas enlloc em va dir un antic professor emprant un joc de paraules ben adient. Tu solies dir que més val escriure poc i bé que no pas emprar massa palla, però jo crec que depèn d’allò sobre què vulguis escriure i com ho escriguis, i s’estil que empris. Però és cert que escric molt i dic poc. Et diré resumidament unes quantes característiques que hauríem de convertir en intrínseques a tot docent que es precii de ser-ho (ja sé que no diré gaire coses noves o ni una): primer, sebre molt i més d’aquella assignatura, matèria o àrea sobre sa que hagi d’ensenyar i, dit açò, ser conscient que mai no s’acaba sa tasca d’aprenentatge del propi professor. S’ha d’intentar aprendre més sempre, sigui amb sa pròpia tasca docent, sigui amb intentar millorar i ampliar i reciclar es coneixements millor o pitjor païts durant una llicenciatura i posteriors processos d’oposició, etc. I en aquest sentit, no pensar-se mai que ho sabem tot; pensar açò no és més que fruit de sa ignorància. I ara me n’he enrecordat d’una frase teva molt il·lustrativa as respecte: “Un sabio imbécil es mucho más imbécil que un ignorante imbécil”. Segon (s’ordre pot ser es que es prefereixi, no crec que una característica des professor estigui damunt ses altres, sinó que hi hauria d’haver un equilibri i interrelació entre totes elles): tenir molt clar que es docent és també tutor i, per tant, formador, educador de s’alumnat, de ses persones. No és ja una qüestió conceptual sinó també procedimental i actitudinal, sobretot a sa ESO dins de s’ensenyament secundari, és qüestió no només de donar coneixement d’un idioma en es meu cas, sinó de tenir en compte temes de caràcter transversal, etc. Si vinguessis a classe ja sabries de què xerr. Ja t’enviaré ets apunts. I per tant, si hem de formar a persones en tot es sentit que suposa s’expressió, també hem de ser un poc-bastant psicòlegs i psicopedagogs, especialment amb es adolescents. Quin és es problema? Que s’Estat fa lleis però després no aporta tots es recursos necessaris per poder-les implantar de manera eficaç. Es CAP crec que és útil per donar unes pautes a seguir, encara que siguin de caire teòric, però no és prou pràctic. Quan estudiem Atenció a la Diversitat esper que algunes s’aquestes llacunes s’esmenin. Ja saps, estimat Bep, que jo som una mica antisistema també, però és evident que si es vol fer feina coherent i amb cohesió en equip no queda altre remei que seguir unes normes i conèixer-les evidentment. Es problema una vegada més és que sa realitat no és sa que a vegades es predica a sa teoria. Ses estimades inèrcies...Tercer, per assolir tot allò anteriorment escrit és imprescindible tenir certes aptituds que diuen que s’aprenen - esper que sí-, però que crec que no sempre i que s’han de tenir ja dins sa personalitat de cadascú. Tenir don de gentes, ser un bon comunicador, tenir recursos no només intel·lectuals i procedimentals, sinó emocionals. Sa intel·ligència emocional es cultiva poc o s’ensenya poc a cultivar-la quan hauria de ser un pilar indispensable tant per as docent com per s’alumnat. Psicologia...jo també volia estudiar psicologia i resulta que sa labor des professor també comprèn de manera importantíssima aquest aspecte. Amb una bona autoestima, amb un saber estar i fer es pot aconseguir comunicar, comunicar és aconseguir sa implicació emocional dets oients; si podem arribar a emocionar (que no és necessàriament fer riure o plorar), és molt probable que arribem a motivar, i açò a la vegada ens motivarà a noltros. Tot açò sona molt polit damunt es paper, però és es màstil [vull emprar es castellanisme] sense es qual serà molt difícil sinó impossible arribar a bon port. Quart: un altre aspecte sobre es qual es pot fer rodar tot s’engranatge és un pes quals, a més de sa psicologia i es coneixements conceptuals, més m’interessa intentar donar classes –ja que si haguéssim de parlar de vocacions, sa meva crec que és sa de creador artístic: escriptor, pintor, escultor, principalment, comunicador artístic en darrer terme - : sa possibilitat que ens fa diferents uns dets altres, ni millors ni pitjors, però diferents amb allò d’enriquiment dins sa diversitat dins tots es camps de sa vida: sa creativitat. Una creativitat supeditada a unes normes i manera conjunta de fer, tenint en compte s’equip, però amb sa possibilitat de fer art dins ses aules – sa didàctica és un art -. Uns docents seran més seriosos, d’altres no deixaran sa seriositat de sa responsabilitat que implica ser un educador (som es metges de s’intel.lecte, els professors d’educació intel.lectual amb tot allò que implica intel.lecte versus físic), però tindran un tarannà més “ajugassat”; però una manera de fer no necessàriament ha d’excloure una altra que aparentment res té a veure. S’objectiu últim si s’assoleix dins d’unes pautes i normes adients és es que ens ha d’empènyer a actuar. I en aquest sentit, si tenim present totes ses dificultats afegides as món de s’ensenyament avui dia, hauria de suposar-nos un repte i no una retirada abans de temps. Ses pors, es dragons de sa cita de Rilke són sa pitjor consellera. Hem de respectar aquesta professió, que per mi no ha perdut ni un pel de melicotó, de préssec quant a prestigi. Però respectar no ha de ser sinònim d’estruç. Es cap l’hem de tenir ben alt, ses idees clares, tenir paciència que juntament amb s’experiència es convertiran en sa mare de sa ciència educativa, una ciència ni pura ni exacta i, per tant, més engrescadora per sa seva incertesa i potser ambigüitat. Ses receptes sorgiran a partir de s’experimentació, tot i que tenir en compte ses altres experiències, si aquestes es divulguessin i es compartissin més, sempre ens ajudarien a no començar de zero. En aquest sentit, t’anim, pacient guardià del més enllà [si em permets sa ironia] a que, si no l’has llegit ja, fer una ullada as llibre que as seu moment fa suposar polèmica donada l’autòpsia en canal narrada com a crònica de Toni Pla: Petita Crònica d’un professor a secundària, un des llibres que potser per s’interès de saber més sobre es tema i per sa bona tinta a sa que tu fas referència as teus escrits, em fa desvetllar fins que no el vaig acabar de llegir d’un cop. Bep, Bep, mira que estic d’acord amb tu quan deies que es català de Menorca és més melòdic que es normatiu i literari pes que tu somniaves, però m’ha costat; no he estat capaç de no mesclar un amb s’altre, però sí que he procurat mantenir s’article salat. Sa sort des processadors de textos que tu no has arribat a conèixer... I que sepis [sàpigues] que com tu, jo també vaig viure immers en s’esplèndida natura menorquina, a un lloc que formava antigament part des lloc on tu solies anar a passejar i cavil·lar, allà as terme de Lô. Quedarà entre tu i jo, es xafarders que llegeixin sa tesi doctoral den Petrus, he dit. Ah, i tota aquesta epístola no és un acte de pedanteria, o no ho vol ser, sinó unes reflexions que volia compartir amb tu, i saps més que ningú que compartir idees, pensaments i llibres uns amb es altres és enriquidor, i a en Menéndez-Pelayo que lo zurzan, que hauria d’investigar si xerrava català a sa intimitat o no ara, però sa vessa me fot. Per cert, in vino veritas, com dius a sa teva “Psicologia empírica d’un fumador”, però et dic amb sa mà a sa intel·ligència emocional que quan escric no em fan falta gotes de sang de Crist amb ses que s’engaten es capellans sense compartir-les amb es feligresos fent sopes d’hòstia i moscatell. Jo ja visc en estat d’embriaguesa quan em pos a escriure. Et dic que quan ho torn a llegir no sé si ho he escrit jo o què, no perquè estigui ben escrit, sinó perquè de català no en sé gaire. Pensa que sempre en tindré temps d’aprendre, mentre que s’anglès només pes fet de no haver-lo paït des de petit, crec que mai no en sabré prou. Si jo sé que mai no en sabré, com puc ser tan desvergonyit com per intentar ensenyar-lo a un eixam d’adolescents que normalment l’odïen com ho fan amb ses matemàtiques? Es repte és es que en darrera instància m’envalenteix. Sempre hi som a temps a amagar sa cua entre ses cames. I que quedi clar que de por [què és es respecte sinó un eufemisme per rallar de por] en tenc, però no som s’únic. Mal de muchos, consuelo de tontos diu un refrany castellà. Per això et dic que de refranys poc interès tenc, perquè te’n trobaràs un per cada situació antagònica. Açò sí, jo sempre mescl ous amb caragols i és sa manera que sa romana sempre en tregui més. Fins un altre dia o any, senyor Josep Miquel Guàrdia, i disculpi l’atreviment de parlar-li de tu. Avui dia no és sinònim [o un “servidor” de sa ploma no el considera així] de lack of respect (falta de respecte) per fer un exercici de pedanteria innecessària d’inèrcia Dragoniana. Des del respecte i l’admiració prudent el saludo a Gener de 2007. D.E.P.

Joan Carles Vinent Mercadal


PS/PD  [un post scriptum ambigu, potser; irònic?]: No trobes, senyor Bagur, i tu ho entendràs més que ningú pes fet que ets idiomes no eren una cosa que tu no dominessis tot i sa teva defensa que fas des català, que enlloc de sa discriminació mútua entre llengües hauríem de ser més tolerants i menys puristes o puritans? Es català és preciós, es dialecte menorquí xerrat encara més [fent exercici egòlatra], però ja que tenim es castellà que ens enriqueix dins sa diversitat cultural, per què l’hem d’empènyer a un racó? Visca sa convivència lingüística… i et diré més...ses llengües evolucionen i hi ha paraules que encara que venguin des castellà ja són ben catalanes –açò que anomenem castellanismes -. Quant més mestissatge hi hagi millor; no és qüestió de renegar ni perdre paraules autòctones, però de ser més permeables, perquè s’us no sempre és un abús i jo diré tota sa vida atún, abuela a s’àvia materna i màstil, es pal de sa vela l’aguant jo aquí i ara, conscient que ara ja formaré part de sa llista negra dets herètics [fins i tot em posaran una etiqueta de fatxa, quan tenc molt més d’esquerres que altra cosa, encara que mai no he votat ni pens fer-ho per, entre d’altres raons, poder criticar i autocriticar-me sense prendre part d’aquelles coses que deia a S’Ull de Sol i perque el senyor Aranguren em va convèncer també]. No vull mort de res, sinó convivència. Es castellà bé podria adoptar catalanismes i es català castellanismes, perquè ens agradi o no, no vivim una llengua morta sinó una que muda, els hi agradi o no a ses eminències que ens diuen LO que és correcte o no. I si no que venguin ets inspectors a ses juntes d’avaluació i veurem si es suposats artesans de sa llengua la tractem i parlem com es suposa que s’hauria de fer. No siguem tan hipòcrites, o parlem tots a totes ses àrees de s’ensenyament de manera impecable un català que només existeix as paper escrit o no ens facem creus. Un altre dia seguirem amb s’intent de moure arenes d’aquelles que es mouen i engoleixen herètics. Però t’ho dic a tu ara que ningú mos escolta, ja que a s’hora de fer sa memòria final des CAP m’hauré de mossegar sa llengu si vull aconseguir un títol més per poder moure ments adolescents que es mass media s’encarreguen d’apaivagar com feia as seu temps una secta que anava a sa guerra en nom des monoteisme més descarnat. Gràcies per sa teva paciència. Colca cosa havia de sortir des seminari de Tractament de Llengües pes que també hem de passar.


No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Tu opinión es importante; gracias por participar.